ms1

Actualment, tinc el blog sense actualitzar.
Si voleu seguir les meves aventuretes, ho podeu fer al blog d'en Joan:
elcoleccionistadevies.blogspot.com.es

dimecres, 23 de setembre de 2009

20/09/2009 Pastereta - Dièdre Bonington


Ressenya copiada del blog d'en Joan

L1 Joaquim Llòria
L2 Joaquim Llòria
L3 Fernando
L4 Joan Prunera

Diumenge, en Joan ve amb la Vespa a Sant Boi a les 8:00, agafem el meu cotxe i ens n'anem a Collbató a trobar-nos amb Fernando.

Després d'un bon esmorzar, agafem el cotxe de Fernando i ens dirigim per la pista al replà on deixem el cotxe i comença el camí d'aproximació cap al Serrat de la Pastereta.

Nosaltres estem una mica intranquils. Aquesta via no l'hem fet cap de nosaltres i, en diverses piades, la gent comenta que les assegurances estan allunyades.

Arribem a l'inici de la via i toca repartir les tirades.

Qui fa la primera tirada?

L'únic que s'escolta es un gran silenci trencat per els ocellets i les dringadisses del material (suposo que els ocellets piulaven, no em vaig fixar massa).

Al final, em decideixo i em demano la primera tirada.


L1
Començo la primera tirada amb una senzilla rampa de III sense assegurances,tampoc fan gaire falta, fins que arribo al final de la rampa que es transforma en un pedestal.
Fins aquí, tot bé. Miro la continuació i veig un mur vertical de debò. El primer parabolt està a uns 2,5-3 metres del pedestal.

Començo a probar per la dereta del parabolt. Preses petites però factibles. No m'atreveixo a continuar per la dreta ja que, una patinada,abans de xapar, representaria una caiguda bastant dolenta al pedestal.
Provo per l'esquerra del parabolt, ja que hi ha una pressa per el peu esquerre molt bona i una pressa per la ma esquerre. M'allargo fent equilibri amb el peu dret tocant amb el taló a la paret sense cap pressa definida i, al baixar la ma dreta per agafar una cinta, veig que perdo l'equilibri i visualitzo la caiguda. Torno a pujar la ma dreta per poder-me equilibrar i torno a baixar a la plataforma.

Estic una mica nerviós. Respiro profundament per el nas i aconsegueixo tranquil·litzar-me em poso la cinta a la boca i ho torno a intentar. Com que ja no tinc de baixar el braç per agafar la cinta, ja no perdo l'equilibri i ¡he aconseguit xapar! UUFFF.

La cosa no ha acabat, ja que soc conscient que, si pujo mes d'un metre sense xapar, una caiguda significaria picar al pedestal.

Vista de del maleït pedestal des del tercer parabolt


Una vegada xapat el segon parabolt, encara que la dificultat no baixa, m'he tret del cap l'amenaça del pedestal i vaig fent amb l'atenció centrada només amb les dificultats dels passos i, aquesta vegada gaudint-los.

Per a mi, ha sigut la dificultat més gran de tota la via.

Arribo a la primera reunió sense més problemes.


Fernando arribant a la R1

L2
Aquest llarg es de tràmit ja que és un canvi de reunió i es progressa caminant per una repisa-canal fins a una cornisa (I-II). El faig jo per no enredar les cordes.


L3
Bé, je je je... a qui l'hi toca la tercera tirada?
S'ho parlen i l'hi toca a Fernando.
El primer parabolt està a can recollons però és un tram senzillet amb forats aptes per a friends. Fernando, no posa res fins que arriba al primer parabolt.
Continua la tònica de placa de Vº fineta i mantinguda amb un pas una mica mes complicat poc abans d'arribar a la reunió.

Fernando en plena acció en el tercer llarg

L4
Evidentment, per descart, ara li toca a Joan.
El començament, no és gaire difícil però la roca no es tan bona com a les altres tirades i, el primer parabolt, com no, a can recollons.
A partir d'aquí, la placa és més fina però la roca també és millor.
Gairebé al final la tirada passa pel díedre que està una mica descompost i cal anar amb molta atenció.

Joan començant el quart llarg


Jo mateix arribant a la quarta reunió

És molt curiós que, encara que la via es digui Dièdre Bonington, l'escalada és pràcticament de placa excepte els últims metres.

La baixada la vam fer amb dos ràpels, un d'uns 50 m. fins a la plataforma de la R2 després caminant fins a la R1 i un altre d'uns 30 m. des de la R1 al camí.

Encaixades de mans i estudiant les properes aventuretes. El Fernando té pressa i no pot fer la birricola amb nosaltres, una altra vegada serà.

Gasosa amb cervesa i botifarra amb pa amb tomàquet i una bona amanida per al Joan i per a mi en en el bar dels nostres amics "El Rincón" (a l'estació de l'aeri)

Ens vam posar com a porquets je je je...

Fins la propera!

Veure més informació en la piada de Joan

2 comentaris:

  1. Hola Joaquim. Me alegro de que hayas empezado un blog. lo seguiré.

    ResponElimina
  2. Hola Juan Carlos,
    Gracias.

    Por cierto, cómo tienes el brazo?

    Saludos

    Quimet

    ResponElimina