ms1

Actualment, tinc el blog sense actualitzar.
Si voleu seguir les meves aventuretes, ho podeu fer al blog d'en Joan:
elcoleccionistadevies.blogspot.com.es

dissabte, 27 de març de 2010

27/03/2010 La Saca Gran, via Itaca

Ressenya gentilesa de Joan Prunera
L1: Joan Prunera
L2: Joan Prunera
L3: Joaquim Llòria

He quedat amb en Joan a Sant Boi a les 8:30. Fa un dia amb un temps bastant prometedor.

En Joan em va parlar de la via Itaca. Vaig buscar ressenyes i informació. Veig que és una via dura encara que, segons sembla, arreglada.

Li tinc una mica de respecte al primer llarg per l'artificial ja que, encara que vaig millor de la fascitis plantar, encara em fa mal. Al segon llarg, he vist que hi ha un pas que sembla que és complicat. A ressenyes antigues el marquen de V-/V i a altres ressenyes més noves de V+.

Anem al bar Anna del Bruc per fer l'esmorzar de reglament i ens trobem a en Lluis Nadal, la Lourdes i l'Àngel. Comencem a xerrar, ells encara no tenen clar el que faran. Al comentar el que pensem fer, en Lluis ens diu. "uf, el pas de V+ de la segona tirada em va costar una mica de trobar".
Com que hem escalat amb ell, ja coneixem com escala i si ell diu això, és per mosquejar-se ja que segur que serà un pas complicat.

L1

Comença en Joan amb els pedals i se'n surt bastant bé. Veig que el pas per entrar al diedre és bastant fi. Quan està fent el diedre, el sento renegar al tocar el pitó "el pitó es mou!". En quant pot, posa un parell de friends i continua sense més problemes fins arribar a la reunió.

Començo amb l'artificial i sorprenentment no em fan mal els peus. Me'l passo molt millor que el que em pensava. La sortida de l'artificial és fineta però, posant bé els peus es fa be. No se que em passa però, des de aquest matí, tinc papallones al ventre i estic una mica nerviós.
Continuo entrant al diedre, renoi quin pas més fi. Vaig fent el diedre que és difícil però es fa bé. Ostres, quin pitó casolà mes vell! i com es mou! no m'estranya que en Joan renegués.
Arribo a la reunió però aquesta tirada m'ha deixat una mica tocat de coco ja que m'ha semblat difícil i no he deixat de pensar amb el pas de la següent tirada.
Joan pedalant en la primera tirada

 Joan assegurant-me a la primera tirada

 Jo en mig del diedre del primer llarg

L2

Començo el llarg i la veritat, em vaig menjant el coco amb el pas de V-/V o V+ bé, ja veurem que em trobaré. Surto per l'esquerra de la reunió pujant amb tendència a la dreta amb passos molt verticals i finets fins la segona assegurança. Ja estic al pas que em preocupava. Vaig provant i no em surt. Veig una possible presa per les mans que deu ser magnífica però està bastant amunt. Vaig provant agafant-me a unes preses a la dreta però amb els peus a unes preses que queden més a l'esquerra, no permet mantenir l'equilibri. Em capfico amb les preses de mans de la dreta i no em veig capaç de pujar. Abandono, a veure si en Joan ho passa millor.
En Joan comença i quan arriba al pas en qüestió, veig que primer ho prova per el mateix lloc que jo però no l'hi convenç. Ho intenta recte amunt i l'hi surt bé. Continua fins la reunió sense més problemes.

Surto jo i faig el pas com en Joan, recte amunt i em surt bé. Està clar que avui no tinc el dia.


Jo arribant a la R2
L3

Aquesta última tirada es senzilla. Renoi com s'ha aixecat el vent.

Tots dos al cim
Baixada

Al cim, no podem quedar-nos en peu ja que el vent ens arrossega.

Ara ens queda baixar fent ràpel amb el fort vent per acabar l'aventura.
Baixo primer i en Joan em va passant la corda a mesura que baixo i després, jo l'hi tinc d'agafar les cordes ja que si no donaria la volta a l'agulla.

Després vam anar a menjar al bar dels nostres amics El Rincón una botifarra amb patates i pollastre amb patates que estaven per xuclar-se els dits.

Fins la propera!

Quimet

dissabte, 20 de març de 2010

20/03/2010 La trumfa, via Trinxats i La Bimba, via Zeta

La trumfa, via Trinxats

Ressenya gentilesa de Joan Prunera

L1: Joan Prunera
L2: Joaquim Llòria

En Joan passa a recollir-me per Sant Boi a les 8:30. Aquesta vegada, també ens acompanya en Balbino.

Esmorzem al refugi de Santa Cecilia i una vegada ens hem cruspit uns entrepans de reglament, anem a deixar el cotxe al pàrquing del monestir.

Comencem a pujar Les Escales dels Pobres i una vegada arribem a dalt del pas dels Francesos, ens parem un moment. Renoi quina calor, ens quedem amb màniga curta i continuem.

Una vegada pujades Les Escales dels Pobres (o com diu en Balbino, "Les Escales dels Guiris"), anem cap a el refugi de Sant Benet i d'aquí a la Trumfa.

L1

Comença en Joan. Primer per placa fineta fins arribar a una repisa amb terra. A partir d'aquest punt, la paret es posa molt vertical, amb preses petites, però la roca és molt bona.
La gran dificultat es troba quant s'arriba a sota del sostre. En aquest punt, la paret és molt vertical amb presa petita i si mires avall, un pati que impressiona. En Joan fa uns passos de decisió i arriba a la reunió.
Segueixo jo i em segueix en Balbino. A la ressenya, aquesta tirada la marquen de IV IV+ (grau de Sant Benet) i, de IV+ res de res, això és un V o V-.
Em quedo una mica preocupat ja que, la propera tirada em toca a mi i marquen un tram de V. Si això ho marquen de IV+ com será el V que m'espera més amunt?

En Joan a la primera tirada


Jo a la primera tirada

 En Balbino arribant a la R1

 
L2

Començo jo amb un primer tram senzillet de IV III+ fins que la paret es posa vertical. Aquí comença el V. Es un tram molt xulo i em sembla una mica més senzill que el IV+ de la primera tirada (apreciacions?).

Surten en Joan i en Balbino pujant molt bé i gaudint de la tirada.
En Joan i en Balbino a la R1


La Bimba, via Zeta

Per completar una mica el dia, anem a la Bimba a fer la via d'esportiva Zeta que, segons la ressenya és de 4b (grau de Sant Benet). Jo li posaria 5b com a mínim.

Com que aquest lloc està a petar de gent, pleguem i anem al refugi de Santa Cecilia a menjar un l'entrepà i la cervesa.

Fins la propera!

Quimet

diumenge, 7 de març de 2010

07/03/2010 La Pastereta, via Cardona-Crespo-Bassas

L1: Joan Prunera
L2: Joaquim Llòria

En Joan pasa a recollir-me per Sant Boi. Les prediccions son dolentes però anem a Montserrat i ja veurem que passa.
Esmorzem al bar Muntanya a Collbató i al bar estem sols. Sort que tenim moral!
Decidim anar a la Pastereta. En Joan em parla d'una via senzilla que es troba entre la aresta est i la dels amics.

A mesura que ens acostem, el temps es cada vegada pitjor. Fa molt de fred.

La via està assegurada amb espits i xapes casolanes pintades de groc.

L1
Comença en Joan primer molt senzill fins que la paret es posa molt vertical però amb molt bona presa. El que passa es que amb el fred que fa, la via no es pot gaudir com cal. En Joan va renegant ja que té les mans i els peus "glaçats" i la falta de sensibilitat, fa que tot sigui molt mes difícil del que es en veritat.

Començo jo i les mans les tinc "glaçades" menys mal que els peus els porto una mica millor que les mans. El tram de paret molt vertical, normalment es passaria molt bé però tenia de inspeccionar visualment les mans per assegurar-me que estava agafat ja que amb el fred no sentia res a les mans.
En aquests casos, l'únic que es pot fer es renegar i és el que vàrem fer.

Inici de la via (veure la xapa casolana)

 Joan començant el primer llarg

 Jo fent el primer llarg

L2
Començo el segon llarg. La màxima gran dificultat segueix sent el fred ja que la graduació no passa de IV. Procuro anar ràpid perquè si no en Joan es quedarà "pajarito" a la reunió.
Jo començant el segon llarg

 Detall de l'última reunió

Baixem per el ràpel de la via dels amics i des de l'arbre al final del ràpel fem un altre fins al peu de via.

Per avui ja està bé. Tornem a casa per dinar.

Fins un altre!

Quimet

divendres, 5 de març de 2010

27/02/2010 Plans passats per aigua.


Dissabte, havíem quedat en Joan Prunera i jo per anar a fer la Trinxats a la Trumfa i després a la Momieta. Hem esmorzat al refugi de Sta. Cecilia i al veure que la cosa anava empitjorant, decidim marxar a Matadepera a fer el Caball Bernat. Ja per el camí ha començat a ploure més. Com que jo no he escalat mai per St. Llorenç del Munt, em feia gràcia anar-hi. El cas es que ens hem apropat fins al Caball Bernat, ens hem mullat i hem tornat sense poder fer res. Ara, al menys ja sé a on son el Caball Bernat i la Roca de l'Esquirol (la roca no mola gaire).

Bé, tornem a casa d'hora i ajornem els plans per a un altre dia.

Joaquim