ms1

Actualment, tinc el blog sense actualitzar.
Si voleu seguir les meves aventuretes, ho podeu fer al blog d'en Joan:
elcoleccionistadevies.blogspot.com.es

dimecres, 23 de setembre del 2009

20/09/2009 Pastereta - Dièdre Bonington


Ressenya copiada del blog d'en Joan

L1 Joaquim Llòria
L2 Joaquim Llòria
L3 Fernando
L4 Joan Prunera

Diumenge, en Joan ve amb la Vespa a Sant Boi a les 8:00, agafem el meu cotxe i ens n'anem a Collbató a trobar-nos amb Fernando.

Després d'un bon esmorzar, agafem el cotxe de Fernando i ens dirigim per la pista al replà on deixem el cotxe i comença el camí d'aproximació cap al Serrat de la Pastereta.

Nosaltres estem una mica intranquils. Aquesta via no l'hem fet cap de nosaltres i, en diverses piades, la gent comenta que les assegurances estan allunyades.

Arribem a l'inici de la via i toca repartir les tirades.

Qui fa la primera tirada?

L'únic que s'escolta es un gran silenci trencat per els ocellets i les dringadisses del material (suposo que els ocellets piulaven, no em vaig fixar massa).

Al final, em decideixo i em demano la primera tirada.


L1
Començo la primera tirada amb una senzilla rampa de III sense assegurances,tampoc fan gaire falta, fins que arribo al final de la rampa que es transforma en un pedestal.
Fins aquí, tot bé. Miro la continuació i veig un mur vertical de debò. El primer parabolt està a uns 2,5-3 metres del pedestal.

Començo a probar per la dereta del parabolt. Preses petites però factibles. No m'atreveixo a continuar per la dreta ja que, una patinada,abans de xapar, representaria una caiguda bastant dolenta al pedestal.
Provo per l'esquerra del parabolt, ja que hi ha una pressa per el peu esquerre molt bona i una pressa per la ma esquerre. M'allargo fent equilibri amb el peu dret tocant amb el taló a la paret sense cap pressa definida i, al baixar la ma dreta per agafar una cinta, veig que perdo l'equilibri i visualitzo la caiguda. Torno a pujar la ma dreta per poder-me equilibrar i torno a baixar a la plataforma.

Estic una mica nerviós. Respiro profundament per el nas i aconsegueixo tranquil·litzar-me em poso la cinta a la boca i ho torno a intentar. Com que ja no tinc de baixar el braç per agafar la cinta, ja no perdo l'equilibri i ¡he aconseguit xapar! UUFFF.

La cosa no ha acabat, ja que soc conscient que, si pujo mes d'un metre sense xapar, una caiguda significaria picar al pedestal.

Vista de del maleït pedestal des del tercer parabolt


Una vegada xapat el segon parabolt, encara que la dificultat no baixa, m'he tret del cap l'amenaça del pedestal i vaig fent amb l'atenció centrada només amb les dificultats dels passos i, aquesta vegada gaudint-los.

Per a mi, ha sigut la dificultat més gran de tota la via.

Arribo a la primera reunió sense més problemes.


Fernando arribant a la R1

L2
Aquest llarg es de tràmit ja que és un canvi de reunió i es progressa caminant per una repisa-canal fins a una cornisa (I-II). El faig jo per no enredar les cordes.


L3
Bé, je je je... a qui l'hi toca la tercera tirada?
S'ho parlen i l'hi toca a Fernando.
El primer parabolt està a can recollons però és un tram senzillet amb forats aptes per a friends. Fernando, no posa res fins que arriba al primer parabolt.
Continua la tònica de placa de Vº fineta i mantinguda amb un pas una mica mes complicat poc abans d'arribar a la reunió.

Fernando en plena acció en el tercer llarg

L4
Evidentment, per descart, ara li toca a Joan.
El començament, no és gaire difícil però la roca no es tan bona com a les altres tirades i, el primer parabolt, com no, a can recollons.
A partir d'aquí, la placa és més fina però la roca també és millor.
Gairebé al final la tirada passa pel díedre que està una mica descompost i cal anar amb molta atenció.

Joan començant el quart llarg


Jo mateix arribant a la quarta reunió

És molt curiós que, encara que la via es digui Dièdre Bonington, l'escalada és pràcticament de placa excepte els últims metres.

La baixada la vam fer amb dos ràpels, un d'uns 50 m. fins a la plataforma de la R2 després caminant fins a la R1 i un altre d'uns 30 m. des de la R1 al camí.

Encaixades de mans i estudiant les properes aventuretes. El Fernando té pressa i no pot fer la birricola amb nosaltres, una altra vegada serà.

Gasosa amb cervesa i botifarra amb pa amb tomàquet i una bona amanida per al Joan i per a mi en en el bar dels nostres amics "El Rincón" (a l'estació de l'aeri)

Ens vam posar com a porquets je je je...

Fins la propera!

Veure més informació en la piada de Joan

dilluns, 7 de setembre del 2009

06/09/2009 Camí de l'Alsina


L1 Joan Prunera
L2 Fernando
L3 Joaquim Llòria
L4 Fernando
L5 Joan Prunera

Diumenge, en Joan passa a recollir-me per Sant Boi a les 8:00 i anem a l'encontre de Fernando que ens espera al bar "La Fonda Xica" a Monistrol.

Després d'un bon esmorzar, ens repartim els llargs i anem al Monestir.
En Joan, ens convenç perquè sortim del pàrquing amb el material penjant i portem una única motxilla per portar l'aigua i les bambes. En principi jo no estava gaire d'acord però, cal reconèixer, que s'escala molt bé de primer sense motxilla.

Així que ens dirigim cap a les escales obrint-nos pas entre els turistes amb les dringadisses del material.

L1
Joan comença el primer llarg. La canal està relliscosa ja que està polida i també hi ha terra per si no fos suficient. Just després de passar el pont de roca, li rellisca un peu i cau. Ho asseguro però, en caure, aconsegueix agafar-se de la baga del pont de roca i la cosa no passa d'un susto. Continua sense més problemes.

Joan fent el primer llarg

Continua Fernando que puja bé encara que comentant que la cosa rellisca bastant.

Fernando fent el primer llarg

Finalment, pujo jo amb la motxilla confirmant les meves sospites: LA CANAL RELLISCA!

L2
La segona tirada la comença Fernando.
L'última vegada que vaig fer aquesta via, la sortida de la reunió (V+) la vaig fer jo de primer amb l'ajuda d'un pedal. Fernando la fa molt bé en lliure i continua per fer reunió en un arbre al principi del camí de canvi de reunió. Segueix en Joan sense problemes. Desmunto la reunió i, serà perquè porto la motxilla, o perquè no me'l veig bé o perquè... (podria buscar més excuses) el cas és que en el pas de V+ m'agafo de la cinta fent un A0. Després d'aquest punt, continuo bé.

Fernando començant el segon llarg

L3
Bé, la tercera tirada em toca a mi. La cosa comença una mica arrampada i després es posa bastant dreta però hi ha bona presa. Arribo al flanqueig, primer no m'ho veig gaire clar però, gràcies a unes indicacions de Joan, veig on és el següent parabolt. El flanqueig impressiona una mica però, una vegada col·locat a sobre d'una pedra marró, i fent un canvi de posició per mantenir l'equilibri, es passa bastant bé. Quina tirada més xula! (de fet, les tres últimes tirades són molt xules).
Pugen el Joan i el Fernando bastant bé i gaudint de la tirada.

Jo mateix començant el tercer llarg

L4
La quarta tirada li toca a Fernando. També és una tirada molt xula. El problema és que no ens sentim bé i no sabem si podem començar. Les campanades del Monestir i les amenes sardanes que estan tocant, tampoc no faciliten la tasca. Al final ens entenem i continuem bé.

Fernando començant el quart llarg

L5
La cinquena i última tirada li toca a Joan.

Una placa de V mantingut que impressiona bastant. La va pujant bé recordant que, l'última vegada que la va fer, començava a ploure i la va pujar com per art de màgia a una velocitat de vertigen.

Puja gaudint-la més sense les presses de l'altra vegada.
Després continuem el Fernado i jo. És una placa disfrutona de veritat.

Joan en plena acció al cinquè llarg


Ens fem les fotos de rigor i baixem per les escales fins al monestir.

Fernando i Joan

Joaquim i Joan

Oh, quin gust, ¡fora els peus de gat!


Parem en la Fonda Xica per fer la birricola i recordar els moments passats.
Fins la propera!